Josefina Llauradó, escriptora



Era una vegada...

 

Els pares  que em van explicar un conte.

 

Em van dir que havien escrit una carta  a la cigonya demanant un nadó.Així vaig saber que el 30 d'octubre de l'any 1960 vaig nèixer a Sabadell voltada de gent que m'estimava i a qui agradava molt això d'explicar contes.

 

Com veieu la senyora Literatura ja va estar present a l'hora del meu naixement, com si fos la fada padrina de la Ventafocs, em va atorgar el do de crear històries. 

 

 

 

 

 

 

Aquí em teniu, al meu escriptori treballant o fent-li magarrufes a en Bruc que no em deixa mai sola.

És un gos pastor i té cura que no s'escapi cap llop d'un conte i se'm vulgui menjar.

 

 

 

 

 

La  fotografia la va fer la Violeta Palazón, una veïna del poble que estava fent un Màster i va voler fer un reportatge sobre dones artistes.

 

 

 

 

Vivia voltada de contes i cançons, de libres que em llegien,  de patufets que fullejava, i de contes il·lustrats que començava a llegir tota sola.

 

Recordo com la mare s'adormia mentre m'explicava el conte de bona nit. I,  com el pare  feia les veus dels personatges.  

 

Se m'arrugava el mèlic cada vegada que  sentia la veu del llop que volia enganyar les set cabretes: "Obriu, obriu la porta, que sóc la vostra mare".

 

 

 

Vaig tenir una infantesa feliç. La mare a tota hora cantava: "La fadrina va a la font a buscar un cantiret d'aigua, refilant com un ocell i saltant com una daina. Larala, larala, larala, la, la..."

 

Cada setmana la meva padrina em comprava un conte a  ca l'Anita.  Aquesta papereria és  "La caseta de sucre", la botiga de la senyora Anneta, a la narració Agència de detectius Tàndem.

 

Per Nadal,  el Tió que es veu que feia conxorxa amb la meva família,  em cagava discs de contes.Encara en recordo fragments amb la veu del narrador: "Al cap de cent anys un valent princep, anant de cacera, s'endinsà en el bosc....

 

I de tant  sentir contes i històries, vaig començar a explicar-ne. I els explicava a en Dick, el meu gos . L'avi el va portar a casa de cadell quan jo vaig nèixer. A la fotografia en blanc i negre hi sortim tots dos.

 

 

Quan vaig aprendre a escriure, vaig començar a omplir llibretes i quaderns  amb històries i llistes de paraules que no comprenia.

 

 Em vaig inventar una obra de teatre de intriga que passava en una mansió anglesa; jugàvem a fer funció  a l'escola, a l'hora del pati.

 

Aleshores, en veure la meva afició,  la meva  padrina, em va regalar una màquina d'escriure.  Era una Olivetti de color verd-blau que  fins i tot  m'enduia amunt i avall quan anava de vacances.

 

 

 

Ara us diré un secret.

 

La primera vegada que em vaig enamorar tenia nou anys.  I  la Literatura va tonar a mostrar la seva influència en la meva vida.

 

Com no podia ser d'una altra forma em vaig enamorar d'un personatge literari, del protagonista del llibre d'aventures El Príncep Valent.

 

Ell va ser el meu primer gran amor i us asseguro que m'ho vaig passar molt bé lluitant amb espases  i anat amunt i avall amb cavall al seu costat. 

 

 

Però per ser escriptora, no n'hi ha prou amb el desig de ser-ne,

 cal saber escriure.

 

I per saber-ne n'has d'aprendre, i per aprendre has de llegir molt, has d'estudiar

i practicar l'escriptura: "Fent i desfent aprèn l'aprenent."

 

Fins i tot cal saber observar.

 

De petita, de camí a l'escola sempre veia la Torre de l'aigua; de nit a casa m'inventava històries  que hi passaven mentre la ciutat dormia. 

No em digueu que no sembla que s'hagi escapat de dins d'un conte.

 

 

  •  Aquesta fotografia la va fer una amiga meva,  la Mercè Boladeras, de les Agrupacions Narcís Giralt de Sabadell.

 

Fent i desfent aprèn l'aprenent!

 

Ara toca escriure, però per escriure,  a banda d'escriure i escriure i, omplir llibretes i fulls en blanc  cal estudiar; per saber-ne se  n'ha d'aprendre i per aprendre s'ha d'estudiar.  No hi ha volta de full!

 

Vaig estudiar Filosofia a la UNED, llengua catalana a l'Òmnium Cultural, i  cursos d'escriptura creativa  en diferents acadèmies.

 

Per escriure també s'ha de llegir. Llegeixo molt, mínim un parell  d'hores cada dia. Recordo una època en què, per aprendre paraules,  llegia el diccionari. Me n'anava a dormir amb aquell "totxo" al llit. 

 

Gràcies a internet puc estudiar a la UOC Llengua i Literatura catalanes. I ja veieu quina és la meva materia preferida. El meu amor d'infant s'ha transformat en amor pels textos que parlen de l'època del Princep Valent.

 

 

 

 

Ho veieu com sempre estic remenant llibres. Així que tinc una estona surto de casa, pujo les escales del pati i... cap a la llibreria del meu home s'ha dit!

 

Aquí he trobat un llibre de la colla de  Los cinco.

La fotografia torna a ser de la Violeta Palazón.

 

 

 

 

 

 

I ara les aficions:

 

 

A banda de llegir i llegir fins a fer-me pesada amb tants llibres voltant per casa, el Ballet és la meva altra gran afició.

 

 

Quan era petita un dia que èrem fent el vermut a casa dels avis, va aparèixer una noia molt somrient amb dos ulls com dues estrelles, que em va deixar  enlluernada. 

-Qui és aquesta noia -I l'àvia li va dir:

-És la senyoreta de Ballet de la Marta.

La Marta era la meva cosineta.

-Jo vull fer ballet -vaig dir de seguida a la meva mare.

 

 

 

 

 

Aquesta fotografia me la va fer en Jesús Droguet, el fotògraf d'Educa. Va ser un regal que vaig fer al meu marit.