Blog - Les fetes d'en Boletes

Feia temps que volia marxar de casa. Havia crescut, m'havia fet gran, i la gàbia i el jardí on vivia m'anaven petits; els sentia com si fossin   un vestit massa estret que m'engavanyava.

Recordo que feia bon temps, que el jardí era ple de pixallits grocs, que les orenetes anaven amunt i avall peixent caganius,   i que ja feia dies que dins de la panxolina sentia una mena de rau-rau, una força, un desig que m'empenyia a voler córrer aventures. Volia  passar a l'altra banda de la tanca verda que feien les tuies, volia anar a veure món.

Cada dia al matí, després d'esmorzar fenc, plantatge i un tou flors de trèvolets blancs, resseguia amunt i avall el clos que feien  la filera de troncs d'aquells  arbres.   Volia  trobar un lloc per on esmunyir-me, un pas per passar  a l'altra banda de la tanca, una passera cap a la llibertat. Els troncs estaven units per un pam i mig de tanca metàl·lica plastificada, era de color verd i anava  de cap a cap del jardí.

Cada dia, després de revisar la tanca  arribava a la mateixa conclusió: no podia escapar-me per enlloc. Calia pensar alguna cosa , rumiar la manera de fugir d'allà, i aleshores vaig fer el que fan tots els conillets des de que el món és món , vaig començar a cavar una lludriguera. 

 

Escribir comentario

Comentarios: 0