Dietari d'una escriptora


Sant Feliu del Racó, 26 de febrer de 2015

 

Estimats nens i nenes, i els adults també,

Acabo d'esborrar el blog que havia començat perquè la seva estructura no m'acabava de convèncer.

Com que els continguts que hi havia, feien referència tots a en Boletes, el conillet d'angora que un dia se'n va anar i que per tornar-lo a tenir amb nosaltres vaig decidir convertir-lo en personatge literari, doncs, escriuré les seves fetes en l'apartat  que duu el seu nom, i tots tan contents.

 

Esborro el blog i començo aquest dietari que en el fons farà les mateixes funcions que havia de tenir el blog, comunicar-me amb vosaltres i explicar-vos  una mica les coses que passen al meu voltant. Des de fa anys, escric una mena de diari, tinc una pila de llibretes amb notes sobre projectes, descripcions de somnis, i noms de llibres que vull llegir,  autors dels que en vull saber coses, i fets als que he donat voltes i més voltes;  a vegades per no treure'n l'entrellat, d'altres, sí.

  

Ahir vam tenir una reunió d'escriptors i escriptores a Barcelona. De tornada, al  tren amb una companya de teclat, ella em va dir que ara tot just començava a veure's a si mateixa com escriptora; diu això  quan ha escrit una tona de llibres! És una cosa que li havia sentit a dir altres vegades, però sempre em sorpren.

 

Jo sembla que en tot haig de ser al revés de la gent. De ben petita ja sabia que era escriptora, només que no sabia escriure i que n'havia d'aprendre.  I com que això de ser escriptora,  en aquella època i sense estudis, semblava més impossible que no pas altra cosa, ho vaig deixar com un fet  latent sense desenvolupar fins que vaig haver llegit i estudiat molt,  i  fins que vaig haver escrit  tants fulls que al final vaig dir: "Ja en sé!"  Tot i que mai se'n sap prou i sempre, si es vol, podem millorar. 

La imatge és la de la biblioteca de l'Ateneu, nosaltres vam fer la reunió en una sala molt diferent, més sencilleta.

 

 Sant Feliu del Racó, 27 de febrer de 2015

 

Estimats nens i nenes, i els adults també,

 Avui vaig a la radio. Cada últim divendres de mes, estic convidada al programa La carpeta de l'avi per parlar de Literatura. He preparat la lectura d'una novel·la negra Una besada abans de morir, escrita per Ira Levin, autor de l'obra  tan coneguda, perquè se'n va fer una pel·lícula, La semilla del diablo  (Rosemary's Baby).

 

La novel·la de la que parlaré avui explica com s'ho fa un trepa  ben plantat per engalipar tres germanes riques, perquè és pobre i vol ser ric.  La primera queda embarassada abans de casar-se cosa que no li convé gens, i la tira daltabaix d'una  claraboia quan ho  ha preparat tot perquè sembli un suicidi. La segona de les germanes conclou que la mort de la petita  no va ser un suicidi i comença a investigar a partir de la descripció que en té del xicot que sortia amb sa germana. S'acosta tant a la veritat que el trepa la fa desapareixer. I la tercera, la tercera i menys afavorida físicament... No us ho diré! Haureu de llegir el llibre que és dins de la col·lecció La cua de palla.

 

 

Aquí teniu el senyor Francisco, el director del programa. Aquest muntatge fotogràfic l'he tret de la revista l'Actual. És una  publicació de l'Ajuntament de Castellar del Vallès que es reparteix gratuïtament. Gratuït en aquest cas,  vol dir que l'hem pagat amb els nostres impostos.  


Per al programa d'avui, també he preparat un comentari sobre la vida de l'escriptora infantil Enid Blyton al fil de la pel·lícula que parla de la seva vida i que està penjada al You Tube. La pel·lícula és en anglès cosa que m'ha obligat a fer pràctiques de l'idioma. Se la crítica, a l'Enid, per la moral que expressen els seus llibres: "l'estranger, l'altre, sempre és el dolent".

Hem de pesar que ella va morir al 1968 i que molts dels seus llibres més coneguts estan escrits als anys quaranta i 

Que als 40 Anglaterra estava en guerra amb Alemanya, ella era anglesa, que a França jugaven al  joc dels pactes  per mirar de sortir-se'n.

 

No podem criticar el que ella va escriure i jutjar la seva visió de restrictiva, sense tenir en compte el món en què vivia;  sense tenir en compte quines eren les corrents de pensament d'aquella època. Sigui com sigui, els seus llibres tenien valors educatius i culturals que encara avui considero valuosos; educatius quan mostra uns nens ben educats que diuen "si us plau" i "gràcies"; culturals quan ens mostra com era aquell món, per exemple el món dels internats femenins anglesos, amb festes de mitjanit  amb cervesa de gingebre inclosos, on es practicava un esport anomenat Lacrose que no havia sentit anomenar mai abans. 

 

Veig que m'estic explaiant massa i el rellotge corre,  i  haig d'anar a la radio. Us deixo amb aquesta imatge dels meus companys i companyes de micro un divendres d'emissió en què  se celebrava el Carnestoltes.  La procedència de la foto també és el setmanari l'Actual. 

Petons.


Sant Feliu del Racó, 1 de març de 2015


Estimats lectors,

Al Llibre de Durham de l'autor Miquel Desclot, explica que mentre era allà dalt d'Europa,  cada matí, després que el repartidor de la llet deixés les ampolletes de vidre  al pedrís de la casa del davant, veia  un pitroig que,  tot decidit, bequejava el precinte metal·lic per cruspir-se la nata que surava  dalt de tot de l'ampolla.


Aquí no tenim la sort de tenir la llet que tenen en aquells països, i  no perquè les nostres vaquetes no facin bé la feina, sinó perquè els humans es dediquen a potinejar-la. Hi barregen  aigua i hi afegeixen productes químics per ficar-la dins de paquets de cartró, metall i plàstic, que un cop buits van a parar a l'Âfrica i a contaminar aquell continent, però així poden  tenir la llet  enmagatzemada anys i panys. Nens, això vosaltres ho heu de canviar.  I que és això que així que neix un vedellet l'han de separar de la seva marona! Canvieu, canvieu aquestes barbaritats emparades per la llei.


Deixant de banda la llet, tinc un pitroig al jardí. Aquí el podeu veure sota una  cadira blanca. Cada dia li dono un grapadet de llavors que li agraden i ell m'obsequia amb la seva presència i els seus refilets. Si me n'oblido de donar-li el menjar, entra al garatge i mou renou per fer-nos notar la seva presència. Llavors el meu marit diu: "El piupiu és  al garatge, ja li has donat de menjar?"


Abraçades,


Sant Feliu del Racó, 3 de març de 2015


Estimats nens i nenes, i els adults també,


Aquest cap de setmana vaig estar en una casa rural a tocar de Santa Maria de Besora cap a Ripoll. Va estar bé, vam encendre la llar de foc de la cuina, vam fer torrades i vam xerrar pels descosits. La casa estava encimbellada dalt d'un turó i els paisatge ara a l'hivern era una mica gris perquè els arbres eren tots caducifolis, o sigui que les fulles ja feia dies que eren per terra alimentant el substrat. 


No sóc molt bona fent fotografies, però aquí podeu veure els xais que eren a tocar de casa. Al matí els deixaven sortir a pasturar, i al vespre dormien en aquesta part de la masia.  

Sant Feliu del Racó, 31 de març de 2015

 

Nens i nenes, i lectors més grans,

Des del dia 1 de març no havia tornat a escriure ni un mot al dietari. 

Què m'ha passat? Molt fàcil, he tingut la grip qu m'ha deixat durant tres setmanes feta un nyap. Però a banda d'això he visitat dues escoles, he estat amb nens i nenes de cicle mitja i amb nens i nenes de cicle superior. Uns han llegit Un pinyol farcit de fada, i uns altres el segón llibre de les aventures d'En Bernat detectiu.

Les preguntes que em feu a l'aula i que trobo que no es poden respondre amb quatre paraules, us les responc a l'apartat Per què?, però aquest darrer dia un nen em va fer una pregunta que em va deixar parada per les implicacions que pot tenir:

"A tu t'obliguen a escriure?", em va dir.

Vaig respondre: "A mi no m'obliguen a escriure, però si vull que surtin llibres meus publicats, haig d'escriure."

"Si no escric els llibres, no me'ls podran publicar."


De camí cap a casa, vaig estar rumiant per què m'ha preguntat si m'obliguen a escriure. Obligar vol dir usar alguna mena de  força  perquè algú faci alguna cosa contra la seva voluntat. I de fet escriure no ho faig contra la meva voluntat, escriure és la professió que he triat. Si pogués viure sense haver de treballar, em compraria un piano i aprendria a tocar-lo. La resta del temps faria les feines de casa, aniria a fer passejades amb els gossos, i em dedicaria a llegir i a escriure a mà  un dietari, i  a escriure poesies per a nens i nenes que fossin contes. 

Ja veieu com escriure ho faria encara que no hagués de fer-ho per la  necessitat que tinc  de guanyar diners.

 

L'important és que la feina que es triï, agradi, perquè vuit hores diàries de feina és molta estona.  El meu pare, quan la seva empresa tèxtil va tancar, va tornar a la feina de pintor que és la que havia fet de jovenent. Un dia que havíem d'envernissar una porta i li vam demanar consell, ens va dir:

"Mireu, el que és important és que pinteu la fusta com si l'acariciéssiu."

I mentre ens ho deia, feia anar la mà amunt i avall de la taula com si estigués pintant. A  mi em va semblar que se sentia de fons, al menjador de casa els pares,  música clàssica.  

 

El meu pare ha estat un enamorat de la seva feina. I això és el que tots i totes, nens i nenes heu d'aconseguir. Per què a la vida no s'aconsegueix res sense esforç; fins i tot aquells vailets i vailetes que volen ser com els millors  futbolistes dels grans equips, hauran de treballar di volen  aconseguir-ho. Com? Menjant bé; formant-vos a l'escola; anant cada dia als entrenament;  jugant tots els partits que calgui, els que venen de gust i els que fan mandra.  Hi ha algú que us obligui a fer-ho? No, només la voluntat que teniu d'aconseguir arribar a ser grans  futbolistes.


 

 

Sant Feliu del Racó, 22 d'abril de 2015

 

S'acosta Sant Jordi, i ja fa dies que tinc el llibre que volia comprar, comprat.  És un llibre sobre rajoles hidràuliques publicat per Viena edicions, ple de fotografies. L'autor s'ha dedicat a recuperar durant anys sóls de rajola hidràulica. Com tot de rajoles hidràuliques n'hi havia de més o de menys qualitat, però alguns  dissenys són magnifics: vivim en un país d'artistes!  Quan hagi passat Sant Jordi penjaré la foto del llibre, mentrestant aquesta entrada només tindrà text. 

 

Aquí teniu el llibre, per dins és ple d'il·lustracions i de dissenys de rajoles. També té´molta informació sobre els fabricants.

 

 

 

 

Sant Feliu del Racó, 13 de maig de 2015 


Sabeu què és això? És la porta d'entrada que ha fet el pitroig del jardí a la tanca de tuies per passejar-se entre les branques dels arbresque ara són el seu amagatall. 


Ho vaig descobrir ahir quan regava. Vaig enviar un raig d'aigua als brots tendres d'aquests arbres, i, tot d'una, el piu-piu va sortir de l'amagatall. Ara que ho sé, ja no ho faré més això de regar casa seva.

Mireu, mireu, que tinc! 


Un badabadoc menut, menudet, petitet, petitó ha nascut aquesta primavera en mig de l'herbei del jardí de casa. 


Ahir quan el vaig veure em va fer molta il·lusió! Les flors del camp em venen a veure. Això vol dir que fa molt, molt, molt que no vaig al bosc a passejar.

Sant Feliu del Racó, 2 de juny de 2015

Estimats nens i nenes, i mestres,

 

He acabat la ruta per les escoles; les estades  amb els nens i nenes i els mestres i les mestres  que han llegit algun dels meus llibres. El balanç que en faig és molt  possitiu perquè segur que vosaltres heu aprés coses dels meus llibres i de la nostra trobada, però jo també aprenc coses quan sóc amb vosaltres.

Des d'aquí us vull felicitar perquè les novel·les que escric per vosaltres tenen un nivell de llengua alt, això és volgut, i implica que heu de centrar-vos molt amb la lectura.

També felicito tots els mestres i les mestres que us acompanyen en aquest camí cap al cor de la Literatura, per la feina que fan dia a dia perquè pogueu gaudir amb els textos, no només ara, sinó de per vida. Us explicaré una història de debó perquè veieu com els llibres us poden acompanyar tota la vida.

La meva tieta, la que em comprava contes quan era molt petita,  la que em  va comprar la primera màquina d'escriure, em va dir l'any passat: "Nena, porta'm a ca l'oftalmòleg perquè no m'hi veig, i si no puc llegir, digues tu què hi faig a la vida".  La tieta tenia 85 anys, i vam saber que tenia cataractes. La van operar i ara ja fa dies que a la tarda un pic ha endreçat la cuina, seu al balancí i es passa les tardes fins a quarts de nou del vespre amb un llibre a les mans. Ara sóc jo qui li regala llibres.

 

El gust per la lectura us acompanyarà tota la vida i quan ja no tingueu forces,  encara podreu llegir i gaudir del temps dedicat a la Literatura perquè els llibres us permetran endinsar-vos en altres móns.

 

Molts petons a tots i totes!

 

 

 

 

 

Sant Feliu del Racó, 15 de setembre de 2015

 

Estimats nens i nenes, i mestres,

 

Ahir  els vailets i vailetes del Principat vau protagonitzar  la tornada a l'escola; als d'altres indrets  dels Països Catalans vau   començar les classes  una setmana abans.

 

Espero que tots i totes hagiu tingut un bon estiu i que ara gaudiu força de l'inici de curs.

 

Aquest estiu he estat força atrafegada, els meus pares i la meva tieta han vingut a viure a Sant feliu del Racó en una casa de poble, a un carrer per on no hi passen cotxes. La casa té una terrasseta al davant i un hortet al darrera. Estan molt contents de ser-hi, l'indret els agrada i més a més estem tots més a prop. Faré fotografies de la casa i us les penjaré. Aquesta que teniu aquí és de la façana de casa meva amb el roser silvestre ple de fruits vermells. 

 

Malgrat tot el trasbals que comporta un trasllat, he pogut llegir i escriure una miqueta; he acabat la novel·la d'en Bernat Detectiu a Banyoles, i he treballat en el llibre Poemes, cançons i romançons  d'en Boletes. Aquest darrer encara ha de passar a mans de l'editor per veure a quina col·lecció editorial s'ajusta.


Aquest final d' estiu he començat a llegir  Bon dia, pare! d'en Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres, autor de literatura infantil i juvenil. És  l'autor d' Els Pastorets, en tot cas dels pastorets més representats a Catalunya.

El llibre explica com vivia i què feia quan no escrivia. M'ha fet molta gràcia saber que amb el seu pare i els germans feien joguines de fusta que venien a les botigues de Barcelona. Sabeu que abans de dedicar-me a escriure contes per a infants, jo feia jocs educatius.  M'ha cridat l'atenció aquest paral·lelísme, que l'autor amb qui em vaig iniciar a la lectura en català fes joguines i jo fes jocs.    

 

Fins una altra estona,

Petons.

 

 

 

 

 

Sant Feliu del Racó, 16 de desembre de 2015

 

Estimats nens i nenes,  i mestres,

La setmana passada, la Violeta Palazón, una veïna del meu poble, que feia un treball de postgrau, va decidir fer un reportatge gràfic sobre les dones i l'art. I aquí em teniu en a mi, a la terrassa de casa dels meus pares a Sant Feliu del Racó. 

Us recordeu que us vaig dir que us ensenyaria fotos de la casa? Doncs jo encara no les he pogudes fer, però la Violeta em va fer aquesta fotografia amb el campanar de fons.

Ara sí que podeu veure com és el meu poble!

 

 

Sant Feliu del Racó, dia 25 de desembre de 2015, Nadal!

 

Estimats nens i nenes, lectors i lectores,

Aquesta és la llibreta de notes que m'ha cagat el tió aquest 2015 perquè hi pugui començar a escriure l'any vinent que és a tocar de mà.

 

En secret, d'amagat de tothom, també m'ha cagat llibres infantils:  El jardí de mitjanit  de la Philippa Pearce, traduit per la Maria Rossich, i en Mattia i l'avi de Roberto Piumini, aquí el traductor és en Josep M. Pinto.