Dietari d'una escriptora que no escriu


El 2017 ha estat un any buit pel que fa a l'escriptura.

El motiu és que he hagut de tenir cura del meu pare que està molt envellit.

Això no vol pas dir que no hagi fet res més que estar per ell: em vaig matricular a la UOC al Grau d'Art i vaig fer una assignatura de 12 crèdits que es diu Taller de Dibuix.

 

Per què ho vaig fer? Per comprovar una teoria que diu que genèticament també heretem les aptituds dels nostres avantpassats. 

El meu avi i el meu pare dibuixaven i pintaven a l'oli. El meu avi es guanyava així la vida, el meu pare també va fer calerons amb la venda d'algunes de les seves obres.  Vaig rebre propaganda del curs d'Art de la UOC i el chakra 

del plexe solar va fer un petit moviment d'entusiasme. Resultat: em vaig matricular!

 

Des dels onze anys, no havia agafat un llapis per dibuixar;  sempre els he agafat per escriure.  Al principi tenia pànic davant el full en blanc del bloc de dibuix, però de mica en mica vaig anar perdent la por. Tant va ser així que en acabar el curs em vaig matricular a l'acadèmia de dibuix i disseny ACAI de Sabadell.

 

Aquí us deixo una fotografia on podeu veure els dibuixos que feia el meu avi.

 

La núvia és la meva mare, el dia del seu casament.

 

I aquí teniu un oli del meu pare que em va regalar ja fa uns quants anys:  El fill del rei dels verns.

 

Hi ha un poema una mica llarg de Goethe que explica com el rei dels verns ( en realitat el rei dels elfs), sedueix un infant i el porta al seu món. 

 

Un poema llarg, trist i que fa por. A mi m'agrada llegir-lo quan hi ha tempesta.